De l'acampada

Ja fa tres setmanes que Democracia real YA va convocar una manifestació que es va transformar en un moviment. Podràs estar-ne a favor o en contra, però difícilment t'hauràs estat de parlar-ne o opinar-ne.

Jo hi he participat activament (menys del que voldria, malgrat tot) i m'he pogut anar fent una idea del que es cou allà més enllà del que diuen els mitjans de comunicació, que no deixen de ser un filtre de la realitat.

L'altre dia em van demanar què en pensava de tot plegat, i vaig haver d'endreçar-me les idees que ara exposaré.

Més enllà del que m'aporta a mi personalment, crec que la revolució de les indignades i indignats es mou a tres nivells diferents (quanta riquesa!):

1) la social: les persones que participen del moviment són d'origens, condicions socials i ideologies diverses. Però totes tenen clares alguns principis bàsics com el respecte a altres opinions, la no-violència, poc o gens de conformisme (cosa que succeeix massa poc sovint avui en dia)... I la concòrdia i les ganes de treballar que es veuen en un grup tant heterogeni i divers ja és en sí una bona lliçó. El que es mou i s'ha mogut a plaça Catalunya, el que es respira quan hi ets i sobretot quan hi formes part és que una massa de gent pot ser prou intel·ligent com per autoorganitzar-se, prendre decisions sensates, superar dificultats com ho són una "neteja" dels mossos o una celebració de Champions sense trencar els principis de no-violència, etc. El moviment mostra que una altra societat és possible, una que no sigui carn de consum sinó un conjunt de persones humanes amb capacitat de pensar i formar part de quelcom més gran. De persones que no viuen la vida sense més sinó que es plantegen quin món volen, i s'involucren amb el present per millorar el futur, persones que prenen consciència de l'estat de les coses i fins i tot en prenen un compromís. Pertànyer al moviment (i especialment, al que es mou a plaça Catalunya) és un sentiment col·lectiu que emociona. Per mi, això ja és una revolució. El primer nivell de la revolució.

En aquest punt m'agradaria aclarir que, malgrat el que es vegi a la plaça Catalunya són persones amb pintes de kumbaià, punkie o perroflauta, les persones que formen part del moviment van més enllà d'aquests estereotips. Si la resta de gent no té tanta visibilitat és perquè tenen altres obligacions - per sort! - i no poden dedicar les hores que hi dediquen els aturats o ninis sense vocació. Si estàs allà, no hi ets per gust, que és molt dur.

2) les accions i reflexions immediates: malgrat que la revolució pretén arribar molt lluny, es necessiten respostes immediates, accions visibles per veure que realment s'està avançant i evitar que els ànims decaiguin. (És el que té una societat on es demanen resultats instantanis, que a més, generen impaciència i decepció si no es satisfan.) Des de totes les assamblees s'estan duent a terme petites accions immediates per cridar l'atenció, "molestar" al poder o difondre idees. Però a més, cada dia hi ha debats, xerrades i fins i tot classes d'universitat a la plaça Catalunya. Per mi l'acció immediata més gran és que hi ha una llibertat d'expressió enorme, tant pel que fa a les xerrades i debats que s'organitzen com en la quantitat de fulls amb frases que es poden trobar per tot arreu, i tot això enriqueix. Es tracta d'un moviment actiu, les persones participen, aporten el seu granet de sorra, i aprenen. Hi ha molta formació i molts continguts que s'escampen molt més que abans.

Per exemple, jo he après què significa usar un llenguatge inclusiu i m'he acostumat a sentir-lo, que és el primer pas per acabar fent-lo servir. D'altres comentaven que no sabien que existien les banques ètiques i les cooperatives de crèdit ètiques. Jo he descobert que existeixen "escoles lliures" amb una pedagogia molt diferent a l'actual. I com aquests, es poden trobar mil exemples més!

3) la utopia: tot es va generar perquè es volia canviar un sistema podrit i injust. Doncs bé, d'això no ens n'hem oblidat, i en aquesta línia a molt llarg termini es treballa molt i amb molta intensitat. Els resultats no són visibles, perquè tal com ha dit més d'una persona, "això va lent, perquè va segur". S'han de definir nous sistemes de funcionament més justos. I això, no cal dir-ho, no és una tasca senzilla.

Impacients: ho sento, aquesta no és la vostra revolució. Aquesta es farà al ritme que calgui i es necessiti per no deixar enrere a ningú. N'hi ha que tenen por que cada cop hi hagi més gent que es decepcioni i es desentengui del moviment perquè encara no es veuen resultats a gran escala. Però jo els pregunto: veieu possible canviar el sistema polític i/o econòmic actual en 3 setmanes? És obvi que no, i menys si vols construir una alternativa pensada, analitzada i reflexionada. Una que tingui possibilitats de funcionar. I en la que tothom hi pugui dir la seva (això alenteix especialment el procés, però també l'enriqueix inifinitament!).

Per això crec que en aquest tercer nivell s'està funcionant de la millor manera possible.

En aquest procés més llarg, valoro molt el fet que en aquest treball hi participa gent instruïda, persones crítiques o amb experiència en altres moviments revolucionaris, persones que ja fa temps que lluitaven per un canvi. No som només quatre galifardeus il·luminats (que també n'hi ha), sinó gent amb coneixement i idees.

Les portes sempre estaran obertes perquè TU donis la teva opinió, perquè aquest canvi també sigui el TEU canvi, perquè tu també hi puguis estar d'acord en el que es consensua. Si això t'interessa o no... ja és cosa teva.

Fins a l'eternitat?

Aquesta setmana he vist el documental Into Eternity, de Michael Madsen. Ha resultat ser més interessant del que m'esperava, perquè ha estat inspirador. M'ha fet reflexionar sobre temes que ja m'havia plantejat prèviament, però donant-li un nou enfoc i punts de vista (els dels personatges) diferents als meus (o no tant ;-) ).

La pel·lícula explica la problemàtica dels residus nuclears de les plantes energètiques, des d'un punt de vista de la seva gestió al futur. Resulta que els residus radioactius que generem per obtenir energia nuclear perden la seva radioactivitat (deixen de ser perillosos) en 100.000 anys. Si tenim en compte que la humanitat va començar a construir piràmides fa tant sols 5.000 anys, ens podem fer una idea de la durada de 100.000 anys: és gairebé l'eternitat.

Avui en dia, els residus es desen en piscines d'aigua, però és un emmagatzemament costós i ineficaç, perquè cal un manteniment molt curós i constant. Per això, han ideat un nou sistema d'emmagatzemament que servís durant 100.000 anys: enterrar-lo 5 km sota terra. En pensar quines propietats havia de tenir aquest dipòsit, es va veure que havia de ser autosuficient i no necessitar cap tipus de manteniment, ja que ningú sabia què podria passar durant aquests 100.000 anys. S'especulava que podria extingir-se la humanitat, i convindria que la resta de fauna i flora terrestre (si en quedava) pogués sobreviure en un entorn lliure de radiacions. També podia ser que la humanitat trobés la forma de sobreviure i seguís vivint a la Terra. En aquest cas, si es foradés cap el dipòsit es detectaria la radiació i no es profanaria, mantenint la radiació sota terra. Però també podia succeir que la humanitat fes un retrocés en el nivell de ciència i tecnologia que no permetés als habitants del futur detectar la radiactivitat del lloc. Llavors, obririen el dipòsit i s'escamparia el verí invisible.

Podria passar, perquè d'aquí a "l'eternitat" que suposen 100.000 anys, pot succeir qualsevol cosa, i és impossible predir-ho.

La qüestió central era com s'havia de gestionar la informació sobre el dipòsit radiactiu etern per tal de mantenir-se tancat per "tota l'eternitat". Com que no se sap què pot passar, ha de ser un dipòsit tancat i segur per a totes les opcions de móns futurs possibles. Podria ésser que la humanitat perdés el record del dipòsit, i només recordés que hi ha quelcom allí baix. En aquest cas, per la naturalesa curiosa de l'home, si no se l'advertís amb suficient claredat obriria el dipòsit (amb conseqüències nefastes per la Terra). D'altra banda, es podria intentar de mantenir la localització i existència del dipòsit el més secret possible, de manera que es reduirïen les opcions d'una obertura posterior. És una opció, però ningú està segur que no s'hagi de tornar al dipòsit d'aquí a uns anys, per retocar/assegurar/comprovar que no hi ha fuites ni inestabilitats. Si, per contra, s'intentés avisar de totes les maneres possibles als habitants del futur, s'hauria de fer d'una forma plou clara que fos capaç de trascendir a les inclemències del temps i a les evolucions del llenguatge. Es podria escriure en molts llenguatges diferents sobre la pedra, talment com si es tractés d'una biblioteca de pedra, però ningú pot assegurar que en un futur fos possible desxifrar-ho; i llavors s'incitaria als humans a excavar per investigar què hi troben. Potser també es podria intentar de transmetre la idea de perill, radiactivitat i similars, en forma d'imatges o símbols (ja que evolucionen menys que els idiomes); però si aquests no fossin prou clars amb el pas del temps, tornaríem al mateix perill.

Es tracta d'un debat amb tota la pinta de la ciència ficció, però és real. Nosaltres mateixos hem creat el problema dels residus nuclears, de manera que la supervivència de la Terra depèn de l'espècie humana si no som capaços d'idear un sistema per emmagatzemar matèria radiactiva que no depengui de la intervenció de la ciència i tecnologia actuals.

Però... podem assegurar que el nivell de la ciència (i com a conseqüència, de la tecnologia) actuals creixerà sense aturador? O arribarem a una època d'estancament? I podria succeir que, inevitablement, la humanitat assolís un màxim de coneixement científic i després retrocedís fins a tornar a un símil de l'edat de pedra?

Si mirem com ha evolucionat la ciència al llarg de la història de la humanitat, veurem de seguida que els avenços han estat cada cop més ràpids. Bé, s'hauria de fer un anàlisi un xic més acurat per saber si en l'últim segle hem mantingut aquesta tendència a l'alça o el nombre d'avenços per unitat de temps s'ha estancat. Però en qualsevol cas, em sembla evident que, malgrat que augmenti el nombre de persones, arribarà un moment que la quantitat d'humans no serà suficient per aprendre tot allò que es conegui. Encara que els nens comencin a aprendre abans, i continuïn aprenent fins molt més tard, aquest punt arribarà. I llavors, la nova generació sabrà menys que l'anterior. I per tant, no podrà transmetre els mateixos coneixements a la següent, que li succeirà el mateix amb la següent. Però... on s'aturarà aquest procés de retrocés? Què mantindrem, del que tenim? Fins on mantindrem?

www.intoeternitythemovie.com

publicitat

Deixo uns fragments del llibre 13,99 €, de Frédéric Beigbeder.

Soy publicista, eso es, contamino el universo.

Me gustaría resolver este misterio: averiguar de qué modo, en el punto más álgido de una época cínica, la publicidad fue coronada Emperatriz.

¡Produzcamos millones de toneladas de productos amontonados y seremos felices! (...) ¡Sobre todo no nos detengamos a reflexionar!

Buscaba por todas partes quién tenía el poder de cambiar el mundo, hasta el día en que me di cuenta que quizás era yo.

Esos centenares de miles de estúpidas reuniones imponen el triunfo de la imbecilidad calculada y despreciable sobre la simple e ingenua búsqueda del progreso humano.

Creo que habría que hacer algo con toda esta multitud sentimentalmente nula, con esta estética de lo superficial, con esta aglomeración prostibularia.

Trabajas, te relacionas con otros seres, te gustan ciertos lugares, te mueves sobre un pedrusco que da vueltas en la oscuridad.

La gente se mata porque ya sólo recibe correo comercial.

El avión está hasta los topes de publicitarios. Si se estrellase, sería el principio del triumfo de la Sinceridad.

escombraries

No és res important, però tenia ganes de deixar-ho escrit:

"cada cop que netegem, en global estem deixant el món més brut"

i no, no és una excusa per no tornar a rentar els plats. Però és curiós veure aquest tipus de coses tant reals, que tanmateix sembla, a primera vista, que contradiguin la mateixa realitat. Però només cal fixar-s'hi una mica per comprendre-ho: si netejo els vidres, deixo el drap brut. Quan desparo la taula, acumulo moltes restes de menjar i brossa que se'n van a la paperera. En rentar la roba, deixes la roba neta i molts litres d'aigua bruta.

Inútil, oi? Però no deixa de ser curiós. En el fons és un corol·lari de la segona llei de la termodinàmica aplicada la higiene: l'entropia (el desordre) sempre augmenta.

les tres R

Està molt de moda la paraula "Reciclar". La majoria intentem reciclar (amb més o menys encert) a casa. A més, tota aquella notícia, tríptic o propaganda que dugui aquesta paraula, és sinònim d'ecològic o (com dirien en anglès) eco-friendly. I queda bé.

Però en realitat, Reciclar és només una de les tres maneres que tenim de reduir els residus que generem. I de fet, és la última opció, la "últim recurs". Aquestes tres maneres es recorden amb la norma de les 3 R: Reduir, Reciclar i Reutilitzar.

Reduir consisteix en evitar generar residus. És la R més efectiva de les tres: si vols reduir els residus, directament no els creïs. Perquè em cal, quan vaig a comprar un tub de pasta de dents, la caixa de cartró en què em ve embolicat?

Reutilitzar és una molt bona opció, també. En trobem exemples en les festes en què ens serveixen la beguda en un vas de plàstic dur per poder-lo reomplir, o quan reparem una avaria de l'ordinador enlloc de comprar-ne un altre.

Però només Reciclar està en boca de tots. No sé perquè, la única paraula que està de moda és reciclar.

O potser sí que sé el perquè. Potser puc sospitar que les institucions han apostat pel reciclatge, però no per l'ecologia: Potser les inversions en reciclatge no han sortit de la intenció de ser menys nocius pel medi ambient, i per això ningú es preocupa del que realment importa, que és la reducció dels residus. I per això ens reparteixen bosses on col·locar el vidre, envasos i paper a les nostres cuines, i veiem anuncis per la tele on surt que reciclem, però no apareix cap pòster, fulletó informatiu ni iniciativa política per fer entendre a la població què signifiquen les 3 R i com les podem aplicar a casa nostra.

Però jo ara me n'he anat per les branques. El que volia dir és que, ja sigui per A o per B, no som conscients que la millora del medi ambient passa per aquestes meravelloses 3 R. Les 3, com en un pack. I que sense aquest context, reciclar perd part del seu sentit. Algú hi veu una paradoxa, en una persona llençant una pila de fulls impresos per una cara i exclamant: "mireu que ecològic que sóc, estic reciclant el paper!" ?

comprar-se unes Converse, usar un Apple, tenir un Mercedes

Endinsem-nos una mica en el funcionament del sistema econòmic actual.
Tots creiem que les empreses fabriquen coses. Articles que ens són (més o menys) útils per a nosaltres, i que per tant, comprem.
La Naomi Klein, però, m'ha fet veure que realment, quan vaig al Zara a comprar-me uns pantalons, o em compro una coca-cola al supermercat, o busco un accessori pel meu Nokia, no estic comprant articles fabricats per aquestes empreses, perquè aquestes empreses no fabriquen objectes. Només fabriquen marques, o millor dit, la idea que tenim de les marques.

Deixaré que la Naomi ho expliqui millor:

" - Empresas del tipo Nike y Microsoft, y más tarde Tommy Hilfiger, plantearon la osada tesis de que la producción de bienes sólo es un aspecto secundario de sus operaciones.

- Gracias a las victorias logradas en la liberalización del comercio y las reformas laborales, [las empresas] estaban en condiciones de fabricar sus productos por medio de contratistas, muchos de ellos extranjeros. Lo principal que producían estas empresas no eran cosas, sino imágenes de sus marcas.

- La [empresa] que menos cosas posee, la que tiene la menor lista de empleados y produce las imágenes más potentes, y no productos, es la que gana.

- Muchos de los fabricantes más conocidos de hoy en día ya no producen ni publicitan productos, sino que los compran y les ponen su marca."

De bones a primeres, aquestes frases potser no ens expliquen res de nou. Tots sabem que algunes empreses de roba tenen les fàbriques en països subdesenvolupats que no tenen polítiques de protecció de treballadors, i que, per tant, poden aprofitar-se d'aquests col·lectius per tal que el producte surti més rentable.

La qüestió en la que em vull centrar, el plantejament que ha estat nou per a mi, és el paper que juguem nosaltres com a consumidors. El fet que les principals empreses, les més visibles, es dediquin senzillament a donar-nos la idea d'una marca, em fa pensar dues coses: en l'efecte que tot això té en mi i en l'efecte que tinc en tot això:

D'una banda, puc entendre millor l'objectiu que persegueix la publicitat que apareix en molts (masses) moments de la nostra vida, l'efecte que es busca sobre nosaltres. Resulta que l'anunci de la marca A que veig, no vol que jo compri un producte d'aquella marca, sinó que inconscientment li atribueixi una idea, uns valors a aquesta marca (per exemple, la llibertat, la joventut...) que no tenen perquè tenir cap relació amb la realitat que s'amaga darrere la imatge de la marca. Malgrat això, quan hagi d'escollir entre un producte d'aquella marca i un dels seus competidors, escolliré el producte d'aquella marca.

Però ara en sóc conscient. I si vull, puc evitar-ho. Puc deixar de ser un "consumidor inconscient" (a tots ens passa, que comprem els productes d'una marca sense saber ben bé perquè). Ara, en canvi, puc escollir què compro, i per tant, a qui dono els meus diners. I així, les meves accions poden tenir més sentit, poden treballar en direcció al món que m'agradaria arribar a aconseguir.

(m'agradaria puntualitzar que no totes les empreses funcionen amb aquest model. Però ens podem fer una idea de quines sí, oi?)